LOS HERMANOS CUBERO

En un món de xifres i resultats, sembla estrany afirmar que la música és art. No se sol entendre així. I que l’art ha de ser íntegre i original, i ha de respondre a inquietuds interiors més que exteriors, més a emocions que a emoticones. I que les modes mai no aportaran noves vies d’expressió artística.

En aquests dies confusos, es dona la paradoxa que, pel camí de la tecnologia, s’ha perdut la humanitat en les humanitats. Tot ha de sonar perfecte. Tan perfecte que per a nosaltres no té interès. És asèptic, anodí, inofensiu.

Aquestes dues línies de pensament són les que ens han portat a plasmar en cançons la nostra pròpia idiosincràsia, la nostra identitat i individualitat artística, i les nostres contradiccions, per defensar la realitat de les coses. Avui dia, tocar de peus a terra és arriscar, saltar sense xarxa. En un món de música feta per aclaparar les oïdes, el matís i la transparència són rebel·lia. En un món de modes passatgeres, ens enorgullim de defensar l’art honest i atemporal.

Això és el que hem reflectit a Cubero bueno, Cubero malo; asseguts l’un al costat de l’altre, estretament, tocant i cantant, sense trampa ni cartó. Usant la nostra mandolina i la nostra guitarra per traduir a emocions els pensaments, a sentiments les realitats i a sensacions les paraules quotidianes.

Després de diversos àlbums gravats amb aportacions de més músics, ens venia de gust tornar a les formes bàsiques del nostre art, explorant les infinites possibilitats que ofereix la música malgrat l’aparença limitada del format duet, per emfatitzar el missatge de la individualitat artística.