Mostra del traball en procés de creació Yo florencio.

Aquesta investigació, com tot allò que neix, prové d'una placenta d'ombra, que és la meva relació amb el poble, la meva experiència d'infantesa en aquell lloc i la meva posterior relació amb la dansa. Per parlar-vos d'això, prendré com a gest fundacional un estat d'infantesa: recordo aquells moments d'intimitat en què m’abstraia profundament i, fora de la mirada de l’altre, construïa mons en un cigró i ballava sense saber si aquest gest o aquell altre s’atribuïa a la categoria del femení o del masculí, de l’absurd o el seriós, del lleig o el bell, de l’humà o l’animal. Aquell estar era pur caprici d’experiència interior.

Avui dia, puc reconèixer clarament quan aquella mirada externa i restrictiva va descendir sobre mi i es va adherir al meu cos, conformant-me així com a subjecte vergonyós. La intimitat d’aquells mons es diluïa ràpidament quan l’ull del tafaner la assenyalava com a monstruosa, idiota o vergonyosa. La vergonya és aquella cosa que ve llançada des de fora i s’introjecta en l’ésser, limitant la seva capacitat d’escolta i acollida, i enrogint el gest quan aquest s’atreveix a ser alguna cosa que no ha promès ser. La vergonya és l’afecte que constitueix l’ésser d’aquells infants desviats en el seu desig i força libidinal, però ara el cos sap bé que l’energia transformacional pròpia de la vergonya és irreductible, il·limitada.

La dansa va arribar no només per estovar la respiració, sinó també per fer de la vergonya un espai fèrtil i confortable. Mossegar l’ésser. Florir.

Florir és, aquí, tornar als estats d’infantesa, és entrar en la intimitat, és deixar-se estar quiet i surar. També és idiotitzar-se fins a perdre l’orientació, fins a esborrar les categories que ens travessen i les imatges amb les quals ens identifiquem. Mossegar l’ésser no per trencar-lo, sinó per eixamplar-lo. Aquí la vergonya mossega. Té pell, però no frontera. És ferment. Balla.